Fent una cosa nova

Fent una cosa nova

L’altre dia, com toca per aquestes dates, vaig passar un matí a Hisenda. Aquell dia no estaven a rebentar de feina com altres vegades i la funcionària que em va atendre es va interessar per la meva activitat.

Una vegada em van dir que és essencial escoltar el primer i segon comentari que et fan just després d’explicar el que fas. Aquestes primeres frases et donen una idea del que el teu interlocutor ha entès i, per tant, si la teva explicació és acurada. Quan et pregunten què fas tens molt poc temps. En un moment has de resumir l’essència i tot sovint la persona que t’escolta construeix una imatge a partir de la seva pròpia experiència en el tema.

Després de la meva breu explicació (“Els nens, abans de començar a parlar, poden dir-te coses amb les mans com que han vist un avió (signe), que els hi cantis (signe) la cançó de la lluna (signe) la pruna o que volen aigua (signe) i nosaltres animem a les famílies a fer-ho en llengua de signes catalana, que és la que usa la comunitat sorda aquí”), la funcionària em va dir:

– ”O sigui, que animeu als pares a fer el contrari del que s’ha dit sempre”- em va dir amb un somriure- “perquè a la meva època, si els nens es feien entendre assenyalant o fent un gest concret et deien que no li fessis cas que si no, no parlaria”.

La vaig seguir escoltant.

– “Té tota la lògica del món això dels signes. Al cap i a la fi la llengua de signes no deixa de ser un idioma com qualsevol altre.”

Ens vam entendre a la perfecció, aquell dia a Hisenda! Perquè sí que animem a fer una cosa diferent.

Per tradició, moltes persones i professionals estan aterrits de que els signes i els gestos inhibeixin la parla. I això ja se sap i s’ha comprovat que és totalment fals. Les persones, les grans i les petites, busquen la manera d’expressar-se i fer-se entendre. Si me’n vaig de viatge al Vietnam, ningú no pensarà que per intentar fer-me entendre amb mímica deixaré de parlar. Quan la llengua oral és la llengua natural d’algú, perquè hi sent bé, signar no endarrereix la parla, simplement permet la comunicació mentre la parla arriba. Les famílies de nens signadors oïdors saben que l’interès dels nens per la parla és molt alt. Quan els petits creuen que ja parlen acostumen a deixar els signes, per a desgrat de moltes famílies, que passen d’entendre’s a fer-ho de forma una mica menys clara, ja que la parla al començament no sol ser molt entenedora.

Però hi ha un segon tema que la funcionària coneixia bé: la llengua de signes és un idioma com qualsevol altre. Un nen sord abans de l’implant coclear, si aquesta és l’opció, o durant l’adaptació a l’implant coclear, necessita d’una llengua i aquesta és la llengua de signes. Quina si no? Si l’implant coclear funciona, no s’ha de patir perquè és equiparable a un nen oïdor. Però si no hi sent totalment bé, mentre es fan els esforços que la família considera convenients, la llengua de signes proporciona la base que qualsevol ésser humà necessita per a desenvolupar-se. Mentre que les famílies oients podem permetre’ns el luxe de fer signes aïllats, per les famílies amb nens sords és important signar la llengua completa, respectant la seva estructura i complexitat. Perquè, tal com deia la funcionària, és un idioma com qualsevol altre.