Ser petit és bonic

Ser petit és bonic

Segurament ningú no dubta que els seus petits són bonics. Però sovint, petit es fa servir de forma pejorativa. Des que sóc mare em sembla quasi escandalós que s’usi el “sembles un nen petit” o “això és de nens petits” per avergonyir un nen o per aturar una situació que ens és incòmoda als grans.

Per això m’emociona que la meva filla, quan algú li diu que ella ja és gran, ja sigui per dir-li que ha fet una cosa bé o per dir-li que deixi de plorar, ella contesta ben convençuda: “No, jo petita!”. Perquè ser petit és un orgull, també. Un orgull que es pot lluir molt poc temps a la vida i que passa molt ràpid. Un moment per gaudir de ser cuidat sense complexes i de rebre la vida com un regal, de de veure el món com si fos nou cada moment, per ser portat en braços d’algú. Per veure les coses des d’una alçada que no pertoca pels centímetres que faig, per trobar emoció a la cosa més vulgar i quotidiana. Els que tenim petits al costat tenim una oportunitat única per descobrir el món de nou.

Ser petit també és un moment per ser escoltat i respectat, per ser tinguts en compte tal com som.

Perquè ser petit és bonic. I tan bonic! Somnio el dia en què senti “això és de nens petits” i sigui perquè algú s’ha quedat plantat al bell mig del carrer perquè ha vist una ploma al terra, ha repassat amb el dit durant cinc minuts llargs totes les osques de les claus de casa o ha mantingut la mirada amb una persona per pura curiositat més temps del que tocava, acabant amb un somriure gran i agraït de la complicitat viscuda.

Aprofito per agrair-vos aquest curs. Els tallers on ens hem conegut alguns i el munt de correus en què m’heu explicat alguna anècdota preciosa sobre els vostres petits signadors i sobre les seves primeres paraules. És meravellosa la vida petita!