La llengua de signes amb nadons endarrereix la parla?

La llengua de signes amb nadons endarrereix la parla?

El dubte que més sovint sentim quan expliquem això dels signes és si endarrerirà la parla. Hi ha qui pensa que, un nadó es veurà ja satisfet amb uns pocs, o uns molts, signes i així es quedarà i no voldrà parlar. Aquests dubtes fan que moltes mares i pares no s’animin a signar. També de vegades poden aparèixer els dubtes a la meitat del procés, quan sense esperar gaire, comences a signar i el teu petit és de mena «xerraire» i signa moltíssim amb 15 mesos. Llavors també pot sorgir el dubte de si això serà bo en un futur, tot i que els interessats en qüestió ho trobin molt útil i divertit.

La resposta curta és no. No endarrereix la parla. És innocu. No té efectes negatius. Però com que suposem que si esteu llegint aquest post és que voleu trobar-hi més informació, doncs som-hi! Podem respondre des de molts vessants a aquesta pregunta. Ho hem estructurat en quatre apartats i unes conclusions: generalitats, estudis, l’ou o la gallina i dues històries concretes.

Generalitats

Signar amb els nadons no va només de signes. Va de comunicar-se. Va de posar-se al lloc de l’infant, mirar el que li agrada, mirar-se’l una mica més i expressar-li que tens ganes d’entendre el que t’està explicant, amb la confiança que al seu cap hi ha moltes coses. El nadó se sent més escoltat i entén abans que això de la comunicació existeix. Descobreix que pot parlar de coses que han passat o d’objectes i persones que no són ara mateix allà al davant. Que hi ha un «codi» pel qual t’entenen, que existeix el llenguatge.

Un nadó que es comunica es mor de ganes de parlar. En primer lloc perquè és el que nosaltres fem i els nens ens imiten amb gust i interès i, a més, volen complaure’ns i proven i busquen totes les maneres possibles.

En segon lloc, perquè per molt que signem, els seus interessos sempre van més enllà i rarament hem signat «xurros», «paret» o «túnel». I ells, és clar, volen parlar també d’aquestes coses! Igual que els nens bilingües, des de que comencen a parlar, distingeixen perfectament qui parla cada idioma, els infants que signen veuen que hi ha diferents codis de comunicació. S’adonen que les paraules són igualment efectives. I que hi ha moltes i moltes coses a dir.

Finalment, els petits tenen tantes ganes de parlar que, tan aviat creuen que ja ho fan, deixen de signar. De fet, moltes famílies que signen i s’entenen raonablement bé, expliquen que, d’un dia per un altre, passen a demanar-li al seu fill que, si us plau, li digui allò mateix amb les mans perquè no distingeix si «ant» vol dir «banyant», «menjant» o «jugant». Tot i que es pot fer, rarament un nen presenta interès per signar les paraules que ja diuen i els seus pares i cuidadors comprenen. Alguns signes es mantenen durant temps, curt o llarg, com un joc i entreteniment molt divertit. Qui de nosaltres, de nens, no va desitjar tenir un llenguatge secret amb els pares?

Estudis i extensió del seu ús

No hi ha gaire estudis sobre nens que signen, ni acostumen a recollir molts casos, però els que hi ha no han vist efectes negatius sobre la parla. Tampoc se n’ha vist de positius, tot sigui dit de pas. Sí que recullen que les relacions familiars es tornen més plaents (i quin motiu tan bonic per signar!).

Des dels anys noranta (del segle passat…) hi ha moltes famílies que han signat amb els seus petits als països anglosaxons i no hi ha hagut mai queixes al respecte. S’ha estès el seu ús a llars d’infants i altres espais infantils amb la seguretat de la seva innocuïtat.

L’ou o la gallina?

Hi ha molts professionals que han observat que els nens amb parla endarrerida signen més. Hom podria fer dos raonaments. Per una banda, podríem pensar que, com que signen, s’endarrereix l’ús de la parla (ja hem dit abans que no hi ha cap motiu per pensar que sigui així). Per una altra, podríem pensar que, com que no poden parlar, busquen recursos per expressar-se i, per tant, «exprimeixen» més els signes.

Saber distingir què és causa i què és efecte és un problema clàssic en la filosofia i un repte en totes les ciències.

En aquest cas, tot sembla indicar que és més aviat la segona opció: un nen que no pot expressar-se amb la parla busca la manera de fer-se entendre signant, assenyalant i explotant tots els recursos gestuals i onomatopeies que se li acudeixen. En el nostre país en concret, en què els signes no s’estan usant en la comunicació amb nens oients, els signes que usen els nens amb parla endarrerida són els que els nens s’empesquen. Dit d’una altra manera, atès que no es poden comunicar amb la parla, signen. Per tant, els signes no causen la parla endarrerida.

De fet, aquest problema de causa-efecte el podríem extrapolar en altres situacions. Per exemple, , podríem deduir que els nens no són continents perquè porten bolquer i que gatejar impedeix que caminin. També els nens sords fills de famílies signants signen més (de fet acaben signant tan bé com els seus pares o familiars sords). Algú podria apuntar que signar causa sordesa ja que els fills sords de famílies sordes signants signen i són sords… Però, vaja, no és ben bé així, oi?

Dues anècdotes

Un cop, en un taller de diverses sessions, després d’explicar com introduir un signe, en aquell cas «aigua», una mare va tornar la setmana següent afirmant que la filla de nou mesos no havia fet el signe però que havia dit «aua».

Un altre cop, en una llar d’infants, un grup de caminadors signava «més» en el context dels àpats. Les mestres em comentaven amb preocupació com, en dues setmanes, molts d’ells ja no signaven «més», que es veia fàcilment des de qualsevol punt de l’aula, sinó que deien «mè» «msss» o altres variants.

Conclusions

Parlar no és senzill. Requereix precisió a la llengua, els llavis i les cordes vocals, entre d’altres estructures anatòmiques i de desenvolupament neurològic, i això explica que els nens no parlin fins gairebé els dos anys en la majoria dels casos. Cada nen parlarà quan li sigui possible, igual que camina quan pot i és continent quan pot. En el cas de la parla, normalment se’n moren de ganes, de parlar! Per altra banda, és habitual confondre parla amb llenguatge. Signar no interfereix negativament en l’adquisició de la parla. La parla arriba quan arriba. En canvi, signar sí que fa possible la comunicació abans. Visualitza el llenguatge que ja existeix al seu cap i el fa concret en forma de signes. Per imitació, i per raons que ells perceben com a pràctiques,  els nens i nenes s’expressen  amb la parla tan aviat com això els és possible.