Part (1/3): Dolors de part, bufar o gemegar?

Part (1/3): Dolors de part, bufar o gemegar?

 

He llegit moltes vegades aquests anys que l’alletament i el part formen una unitat amb el sexe pel que fa a la sexualitat femenina. D’aquesta unitat n’he fet experiència amb l’alletament, crec. Del part, he de dir, que no m‘ho creia del tot.

El primer part va ser una inducció per bossa trencada. És a dir, vaig trencar aigües i malgrat que vam esperar una dotzena d’hores, van haver-me de provocar les contraccions. Per tant, contraccions pròpies, al primer part, no en vaig tenir. Per controlar el dolor, que en vaig tenir ben bé 16 hores de les 33 que va durar el part, bufava. I anava prou bé, tot i que no era un dolor de gaudir-ne. Era un dolor agut, com punxant, sec, amb regust metàl·lic i fred.

Aquest embaràs ja havia tingut alguna contracció dolorosa mentre alletava. Molt poca cosa. Patia per si no em posava de part, perquè a les alçades que estàvem d’embaràs, la inducció, provocar-me’l, era un tema que començava a sortit a les visites.  Però vaig trencar bossa de matinada. I a l’hora i mitja, fent la maleta i després d’una dutxa llarga i calenta,  van començar contraccions tímides que anaven a més. Em vaig posar tan contenta!

En aquell moment, la nostra petita es va despertar demanant teta insistentment. Plorava i plorava com poques vegades, com espantada amb tant de moviment tan d’hora. Li vam dir que els bebès volien sortir. Va tenir por de que la mama anés a l’hospital on a ella l’havien punxada, on sabia que aniríem a tenir els bebès. Sabia que li esperaven les primeres nits separada dels pares.

Així que vam fer teta. A més, per consolar-la, vaig començar a murmurar fluixet, com cantant, com gemegant quan arribaven les contraccions. I el dolor va canviar: ressonava tebi, agradable. Era dolor, certament, però amb un punt gustós. Acollidor, també. Marxava una contracció i ja tenia ganes de que arribés la següent. I vaig pensar que com era que no se m’havia acudit abans  gemegar enlloc de bufar.

I vam marxar els tres a l’hospital. Les contraccions eren cada vegada eren més seguides i estupendes. Només portava una hora de contraccions. “Estàs a 5!”- em diuen. I jo penso que aquesta vegada se’m farà curt, aquest part. I es va fer molt curt. Massa. Perquè el petit va treure un peu. Només un. I allò convertia aquell part tan desitjat en una ne-cesària. No vaig poder evitar plorar uns segons, mentre ens fèiem un petó amb en Quim.

Van córrer molt. Molt i molt. A quiròfan ja no em vaig atrevir a gemegar.

“Ja és l’última”- va dir l’anestesista.

Quina pena!-  vaig pensar- Quina pena!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *