Temps d’espera

Temps d’espera

Aquests dies estem esperant. Ens pensàvem que ja serien aquí. L’altre part va venir de cop, sense preludis. Aquest crèiem que seria més aviat, perquè hi va haver algunes contraccions d’hora i són dos, però no ha estat així. Se’ns passen moltes coses pel cap. I com que la mobilitat no ajuda, no trobem gaire coses a fer: no podem marxar gaire lluny perquè em canso molt i no tinc esma per llegir, treballar ni escriure, com si tota la concentració la tingués a la panxa. Ni tan sols recordo quines coses faria si pogués fer-les.

Aquests dies em venen al cap les pacients ingressades per amenaces de part prematur. Penso en elles, que a la seva espera se’ls ajunta la preocupació pel nadó, el malestar, la incomoditat i falta d’intimitat d’estar fora de casa. Recordo que n’hi havia que es desesperaven i perdien l’ànim. També hi havia, però, dones que, sorprenentment, es mantenien senceres, amb una fortalesa mental increïble, impulsades pel desig de ser mares per sobre de tot, que cultivaven el pensament positiu minut rere minut, hora rere hora, dia rere dia.

El nostre cas és molt diferent. Només podem que donar gràcies de que tot estigui anant tant bé. Els petits creixen i tot el que tinc està dins de la més estricta normalitat: el cansament, la mobilitat reduïda, els canvis d’humor i l’espessor mental. Aquest embaràs he fet bondat i vaig aturar l’activitat sobre les 34 setmanes. Però estic impacient. Sabem que després no dormirem, no podrem mirar cap pel·li ni seure una estona junts durant un temps llarg, però ja els hi volem veure la carona i comptar-los els ditets de mans i peus.

A vosaltres se us va fer llarg l’últim tram de l’embaràs? Vau haver d’esperar molt? Què em recomaneu? Què heu fet durant els vostres temps d’espera?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *